“Ser president del Barça és un marron”

Reading Time: 7 minutes

Ramon Besa és per molts un dels astres de la professió. Eleva les seves cròniques a un nivell més proper a la litetatura que al periodisme d’esports. S’ha guanyat el titol de mestre, perquè quan ell parla tothom calla i l’escolta. Amb un llenguatge precís i sosegat, té una capacitat discurisva que el pot dur a contestar una pregunta rudimentària sobre el futbol, passant per la filosofia, la història per acabar dotan-la d’un sentit intel·lectual. Nascut a pagès, a Perafita, sempre clarifica que la seva única font de coneixement durant la infantesa, foren els diaris. Besa sap combinar aquest mestratge que li han confinat els anys amb moments d’autèntica passió on no té cap mena de filtre i que sol venir acompanyat d’un reguitzell de paraules malsonants. Una vegada el fill de Piqué va ingressar a l’hospital. No hi havia fonts oficials que ho confirmessin però li van demanar que publiqués la notícia per l’impacte que tindria. Segons el seu critèri allò no era noticia però havia de complir amb la seva tasca periodística. Des prés de rumiar-ho, finalment se li va acudir una manera de solucionar el problema. Va proposar que es canviés el titular de fill de Piqué a Shakira i que traslladessin la notícia a la secció de societat. Després de més de 40 anys al diari El País, se li ha reconegut la tasca amb el premi de comunicació de Catalunya 2019.

L’ofici del periodisme porta uns anys en entredit. Què ha passat?

Estem assistint a una revolució perquè ha canviat el model de negoci, però també ha canviat el model de producció. El periodis- me en els últims anys ha perdut la informació i s’ha substituït per la opinió, que gasta molts menys recursos. En el cas del periodis- me esportiu, ha desaparegut per donar pas al periodisme de club. Com que amb la opinió tothom s’hi atreveix- i més en el cas del futbol-, el pes de l’ofici es debilita.

Com es pot resoldre?

Jo no ho sé. Qui ho ha d’esbrinar és la nova generació. Els de la meva edat ja hem caducat i en canvi els joves han de poder advertir què interessa i han de poder exercir amb el que proposin. El que sí que demano a canvi de dóna’ls-hi el relleu amb tota llibertat, és que reinventin el periodisme seguint l’herència dels clàssics i que es recuperi el treball de camp.

Es podria pensar que amb l’arribada de les noves tecnologies les noticies no sempre es reben com a font primària…

Si tots agafen la informació de google, la diferència està entre els que escriuen millor i pitjor, no entre els que estan més informats i els que menys. Aquest és el principal problema de no sortir a preguntar al carrer i quedar-se assegut a la redacció tot el dia.

Un altre dels conceptes que s’ha perdut és el de la redacció com una feina d’equip? (En aquell moment ens interromp , en Jordi Quixano,un dels redactors. Comenten un parell d’assumptes i Ramon Besa assumeix alguna tasca d’última hora perquè el redactor pugui marxar.)

Fer secció és això. Fer diari vol dir col·lectivitat, és el sentit de pertànyer a alguna cosa. Quan s’externalitza el procés es perd aquest sentit i els egos s’engrandeixen. Avui en dia les capçaleres han desaparegut i s’ha substituït per llegir a firmes. Podria semblar que gent com l’Enric Juliana o Santiago Segurola venen per si mateixos i no necessiten una secció al darrere. Però sense aquest procés d’esforç grupal se n’anirien en orris. Entenc que el model de producció ha caducat però no tinc clar que hi hagi una alternativa que el pugui rellevar perquè no manté el sentit social.

Vostè diu que ja ha caducat però continua sense plantejar- se la retirada. Com és?

El que em manté amb motivació és anar al camp. Hi ha gent que diu que es veu millor per televisió.El camp em permet tenir la meva perspectiva i no la del realitzador.

Què recomanaria als joves periodistes perquè puguin crèixer?

Tothom que vulgui ser periodista hauria de passar per una agència de notícies i per una se- ció d’esports. A l’agència perquè aprens a ser anònim. A la secció d’esports perquè t’obliga a treballar en la inmediatesa, per exem- ple, has d’enrtegar una crònica en deu minuts. Això t’obliga a dominar la pressió.

“El periodisme actual ha substituït la informació per la opinió ”

Últimament qui està sota molta pressió és el Barça. Creu que el fitatxge de Quique Setien és fruit d’aquesta, o ve més donada per la falta de rumb de la directiva?

Primer de tot. Jo crec que els directius no estan per prendre decisions tècniques. Que qui designa l’ entrenador sigui una directiva, denota que el club està mal organitzat. Qui l’ha de designar son els especialistes- director esportiu o la secretaria tècnica. Aquesta directiva no considera que aquesta àrea tingui un poder important qui n’ocupa el lloc és el propi Josep Maria Bartomeu- això assenyala que hi ha un poder de funcionament o de mecànica. El president està per subratllar o apostar per les propostes que vinguin de la direcció tècnica. El fitxatge és una decisió totalment dels di- rectius on l’Abidal no apareix en cap moment. L’arribada de Quique Setien es concreta primerament per casualitat. Setien també demostra entusiasme per entrenar al Barça però sobretot acaba acceptant venir perquè no té en compte on es posa. En clubs tan grans com el blaugra- na es sol idealitzar un panorama i en el moment on s’entra a dins, l’entrenador es troba amb tots els problemes a sobre.

I la rebuda escèptica que l’aficionat ha tingut amb ell, també indica que ara mateix no es sap gaire on s’està?

Quan parlem de l’afició a qui ens referim? Als que van al camp, als que miren el partit de televisió, als “fans”. El concepte d’afició s’ha perdut. Abans el control social cial d’un equip es feia a través del camp- a partir de mocadorades o de si la gent xiulava-. Ara ja no. Els camps estan plens de turis- tes, que evidentment no tenen la funció social de controlar la di- rectiva. El carnet del Barça fins fa poc no es deixava ni boig- com a màxim a la família-. Avui en dia es comercialitza amb el seient lliure i el soci s’ho mira per televisió. El concepte d’aficionat s’ha de delimitar perquè sinó, en un club tan gran com el Barça, es fa impossible ser singular en la globalitat. Dit això, el club que està ben organitzat no necessita escoltar ni a l’afició ni a la directiva perquè té una secretaria esportiva que sap adaptar el club en la mateixa direcció que va el futbol.





“En un club com el Barça és impossible ser singular en la globalitat”

Ara mateix en aquesta àrea el Barça té a Abidal. És la persona correcta?

Sincerament, penso que no.

Zubizarreta potser complia millor el perfil?

Almenys tenia una idea ,equivocada o no, però tenia una idea. És el que Planes i Abidal no tenen i ha provocat una desvaloralització de l’entitat en aquest sentit. Entenc que això és molt conseqüent amb la mentalitat de Rosell i Bartomeu que creuen que qui mou el futbol són els futbolistes. No pensen en què la clau està en trobar un bon secretari tècnic o un bon entrenador. Sinó en trobar un bon jugador. En què es basen?: Rosell sempre ha presumit que el Barça de Laporta va ser-ho gràcies a Ronaldinho -jugador que certament va canviar la cara del club. Ara, m’agradaria recordar que la primera etapa de Ronaldinho sol al club va acabar amb un 5-1 al camp del Málaga amb tres gols de Salva Ballesta. No va ser fins que al mercat d’hivern es va fitxar a un jugador de perfil cruifista com el de Davids que el brasiler va començar a despuntar.

Tot i així Bartomeu ha optat per la figura d’un entrenador per tal de remoure l’equip.

En efecte, això vol dir que la figura del futbolista com a gran dinamitzador que tenien ha can- viat, ja que el pas lògic hagués estat fitxar a un gran jugador com per exemple Neymar. L’únic gran jugador que té actualment l’equip és Messi i això provoca un contrasentit: per una banda no s’aposta per una estructura tècnica forta però per l’altra han abandonat la seva idea de fitxar grans jugadors que puguin re- vertir la situació.

El Barça com encara les eleccions del 2021?

El club té obertes dues alternatives. La més “futbolera” que representa Laporta o la de ser més gestors que protagonistes- que és el cas actual-. El problema d’aquesta segona opció és que l’esport a Europa no funciona com als Estats Units. Té un punt de romanticisme, de sentit del joc. I això t’obliga a sentir-lo per poder dirigir-lo bé perquè no pots dirigir un equip de futbol com si tinguessis una funerària o una botiga de flors. Tinc la sensació que a una part de la directiva actual no li interessa el futbol. I això condiciona les decisions que es prenen i posa l’estil en entre- dit.

Una alternativa seria Victor Font, no?

El perfil de Victor Font és similar al de Ferran Soriano – actual CEO del Manchester City-. Són gent que tenen una concepció sobre la gestió de l’esport i el seu nom i tots els factors i intermediaris que incideixen en el mercat. Però no sé si tenen una visió de que ha de ser el club. Per mi el canvi ha de ser més profund

En quin sentit?

El Barça s’ha de repensar. Ara mateix és l’únic club que no és una societat anònima esportiva, deixant de banda el Madrid, que ja actua com a tal de manera encoberta, l’Osasuna, que juga en un altre lliga i l’Atlhetic Club, que és un cas apart. L’únic club que competeix amb taurons, és el Barça. Per tant s’ha de definir si el club vol continuar amb el model de societat que té ara, o s’ha de reformular. I això no hi ha ningú que s’atreveixi a fer-ho.

Per què?

Ens hem omplert la boca de dir que el Barça és dels socis. Però de quants? De 25.000 que voten sempre a les eleccions, de 140.000 que som?. Aleshores el club també s’ha de definir en aquest aspecte. Victor Font està intentant agitar això- vot per correu-. I jo crec que això és ineressant. Sembla que dient això jo li doni el meu suport perquè si- gui president, però no estic dient això. El que dic és que aquestes mesures si les presenta un pre- candidat s’han de poder escoltar i lajunta el que no pot fer és bloquejar-les.

Creu que en pot sortir d’aquest bloqueig?

S’ha perdut el pensament del Barça com a bé comú. Depenent del que es triï el Barça pot acabar convertit en equips com l’Ajax o el Milan, que amb els seus valors s’en pot anar cap avall, o pot evolucionar per encaixar millor el futur. Ara, vist el que ha demostrat la junta fins ara, no vegi capaç de posicionar el club des de la singularitat a la globalitat. Amb aquests elements, crec que ningú que tingui una mica de sentit comú es presentaria a les eleccions.

Hi ha qui diu que sent president del Barça es té més poder que el president de la Generalitat…

Amb els problemes que el club ha de fer front i amb les decisions que s’han de pendre, ser president del Barça és un marron. I ningú que tingui una situació més o menys estable té ganes d’enfangar-se per salvar el club.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *