Un intrús al Barcelona Games World

Reading Time: 3 minutes

Nota del diari

Abans de passar a l’article en qüestió volem deixar clar que aquesta publicació no concorda amb la posició que la direcció del diari té sobre el tema que tracta. Tot i així el diari considera que degut a la posició crítica que els nostres estatus estableixen, demanem el màxim respecte i encoratgem articles com aquests per poder mantenir la ment oberta.”

 

No fa gaire vaig asistir, amb vocació d’observar, al Barcelona Games World, una fira de videojocs i tecnologia. Els meus pitjors temors sobre la societat varen ser confirmats.

Vaig entrar al pavelló principal. Era un ambient fosc i carregat, amb focus de colors i diverses músiques (o fresses) psicodèliques que se solapaven. Hi havia molta gent. Caminava pels passadissos entre els stands de les diferents companyies i observava. En una banda hi havia una filera de joves equipats amb ulleres de realitat virtual i altres aparells feien tot de gestos i moviments robotics ben abduïts pel món virtual. La meva primera reacció va ser riure, riure de l’absurditat de tot allò si era observat per algú extern com jo. Però al cap d’una estona em vaig adonar que era l’únic que ho considerava ridícul, que la gent s’ho prenia molt seriosament: es posaven al voltant dels recintes dels stands i miraven com els altres jugaven. A l’interior d’aquests stands hi havia fileres de pantalles i ordinadors carregats amb els móns virtuals. I davant seu desenes de nens amb els cascos i amb les seves cares inexpressives il·luminades amb la llum artificial de les pantalles. Grups d’amics i de germans disposats cadascú amb la seva pantalla “jugant junts”. I a tot volt aquests grups de persones i d’amics que ho contemplaven en silenci. I jo estava allà, entre ells observant, i sentia que mai un grup de gent havien estat alhora tan físicament a prop i tanmateix tant radicalment separats.

 

Renunciem al món i ens movem millor entre les ombres. Què dic! Entre les ombres de les ombres (si el món, amb el seu mal intrínsec, ja és fet d’ombres). Ens movem en aquests succedanis d’ombres, petits somnis covards fets de píxels i fantasia barata on sovint, l’objectiu és matar i aniquilar. Jo estava allà, envoltat de pantalles, ordinadors, projectors i pantalles gegants a les parets i al sostre. Pantalles: mans que t’atrapen pel coll i no et deixen girar el cap cap al món.

 

Després vaig entrar a l’estadi de videojocs professionals. És un lloc on equips de gamers fan partides i tot un públic ho observa. Mentre no comencen, el públic espera amb els seus mòbils, sense parlar, i després el narrador que introdueix els equips és filmat d’esquena al públic i apareix per la pantalla principal. Aquí, a les ombres de les ombres, tot es mediatitza a través de les pantalles perquè la gent té por, perquè tenim por de veure la radicalitat humana del rostre de l’altre.

 

Apareixen els dos equips de cinc gamers i sigilosament s’amaguen del públic rere els seus aparells. Les seves cares (rostres inexpressius) es projecten a les pantalles de cada taula. Juguen junts, de costat, però no es miren ni es veuen i es comuniquen amb els micròfons i els cables. Juguen junts, mai tan separats. Tot això em recorda el pati del meu col·legi, quan encara era de sorra. Jugàvem a futbol, igual, dos equips. Però corríem, xutàvem, saltàvem, cridàvem i ens empentàvem i ens feiem sang als genolls, i després ens perdonàvem. Podíem sentir la vida bategant dins nostre. En canvi aquí, els jocs es fan sense mirades, sense contacte, sense sang i sense perdó. Grups de nens jugant plegats cadascú des de l’espai de seguretat de casa seva. Alienació completa.

 

I la paradoxa és que, aquests videojocs, lluny d’obrir-nos un món evasiu i lliure ens restringeix en un món ja programat, ja concebut, ja fet, i fet de manera molt antinatural: personatges amb aparença humana que es mouen com robotitzats, interromputs i que en definitiva només expressen el buit.

Surto, surto d’aquest estadi molt agobiat i faig un tomb per la zona de “merchandising”. Venen la més extensa i acolorida gamma de productes frikis. Entre les camisetes que pengen dels aparadors en venen unes amb el logo de PornHub. Em vaig sorprendre llavors però ara no em sembla tan estrany que les venguessin, perquè videojocs i pornografia estan bastant relacionats. Si els videojocs són la deshumanització del joc a través de les pantalles, la pornografia és la deshumanització del sexe a través de les pantalles. Tot plegat, jocs i sexe (i el sexe no deixa de ser un joc molt seriós) em recorda una escena d’una pel·lícula de Woody Allen:

 

https://www.youtube.com/watch?v=LA9KIpfOBdk

 

Surto del recinte amb el cap molt emboirat i per fi torno a veure la llum del dia. Després baixo les escales de la parada de metro. Allà baix, entre les ombres i els fluorescents, una parella d’amants es petonegen. Llavi contra llavi, s’agafen, s’arrapen, cos contra cos, la saliva passa entre ells, ells, ells sí, més units que mai.

 

One thought on “Un intrús al Barcelona Games World

  • 11 de desembre de 2018 at 14:06
    Permalink

    Bones Senyor Privat.
    Trobo molt interessant el vostre article encara que no comparteixo la mateixa opinió que vostè. Crec que la comunitat “gamer” sabem que estem jugant en un món imaginari i virtual, i ens serveix per a poder relaxar nos i no patir tant d’estres. A part crec que hi ha una visió equivocada cap aquesta comunitat, ja que sí que tenim una vida social i no som inexpressius, hi ha gent que per desconnectar mira series o llegeix llibres, nosaltres quan tenim temps lliure preferim jugar a videojocs amb els amics, encara que no ens veiem, a part també podem fer debats mentre juguem.

    Reply

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *