Reivindicant Ok Computer

Reading Time: 3 minutes

 

El dia 30 de novembre vaig tenir la sort de poder assistir al concert ofert pel bateria banyolí Ramon Prats i el seu quartet (més tres músics convidats) en el qual revisitaven el paisatge musical de l’àlbum de Radiohead Ok Computer. Fou un concert curt i intens, sense parades, en què els ambients sonors plàstics d’aquest disc es trenaven i s’entrellaçaven sense silencis, creant una única gran cançó principal, amb moments de distensió i d’altres d’exaltació.

Després d’aquest concert, però, vaig seguir indagant sobre l’àlbum i el grup en el qual s’inspiraven. Es tracta d’un àlbum molt peculiar, publicat pel grup britànic Radiohead al 1997. Ok Computer fou el tercer àlbum de la banda, la qual s’havia catapultat a la fama amb el seu single Creep i els dos primers àlbums: Pablo Honey (1993) i The Bends (1995). Amb aquests dos àlbums varen fer una gira per tot Nord-Amèrica que va durar un any i mig durant la qual vivien en un autobús que havien adaptat amb llits i espai pels instruments. L’experiència d’aquesta gira va marcar una etapa de les seves vides, i l’àlbum Ok Computer posterior. La productora els va planificar una llarguíssima sèrie de concerts, arreu dels EUA, com també reunions amb gent important i entrevistes a les ràdios i televisions. Aquesta experiència els va deixar catatònics com explicà Thom Yorke, el líder de la banda, a la revista The Rolling Stone:  “Havíem perdut completament el sentit de la realitat, estàvem desarrelats dels llocs i perduts. No connectàvem amb el públic perquè sempre teníem un dia de marxa cap a una pròxima parada. […] Em despertava en el bus, a les set del matí, encara estàvem en marxa i vèies passar Amèrica a través del vidre”.

Finalment, la gira va acabar i el grup es va retirar en un estudi completament aïllat, al camp anglès, que anomenaven Canned Applause (“aplaudiment enllaunat”), “era un lloc sense vàter i només amb una gasolinera a la llunyania” on van viure durant 2 mesos en els quals van concebre Ok Computer. Allí, el grup es retirà per plasmar en la música les seves sensacions i experiències de paranoia i alienació que havien sentit durant la interminable gira. La música, de gran complexitat, trenca amb la seva primera fase més comercial i innocent de Creep, i explora zones i sentiments més profunds; per l’angoixa vital i el sense-sentit que havien patit. D’alguna manera, l’àlbum es convertí sense voler en una premonició precoç del que passaria amb la tecnologia i la globalització al segle XXI.

Les lletres de Yorke parlen de persones desconnectades del món, de persones soles, de falsa felicitat, de persones robotitzades per la rutina, de comunitats alienades i de violència i repressió política… Musicalment, el disc fuig dels cànons del britpop de l’època i fins i tot de les possibles etiquetes del grunge per acoblar-se perfectament amb el fons que transmet. Les guitarres semblen lluitar o resistir contra els sons digitals dels ordinadors; i es combinen moments d’exaltació electrònica amb passatges nostàlgics, dominats per la veu en falset de Yorke, i pel corus. Fins i tot s’inclou una veu robotitzada a Fitter Happier que diu així:

Fitter, happier

More productive

Comfortable

Not drinking too much

Regular exercise at the gym, three days a week

Getting on better with your associate employee contemporaries

At ease

Eating well, no more microwave dinners and saturated fats

A patient, better driver

A safer car, baby smiling in back seat

Sleeping well, no bad dreams

No paranoia

Careful to all animals, never washing spiders down the plughole

Keep in contact with old friends, enjoy a drink now and then

Will frequently check credit at moral bank, hole in wall

Favours for favours, fond but not in love

Charity standing orders on sundays, ring-road supermarket

No killing moths or putting boiling water on the ants

Car wash, also on sundays

No longer afraid of the dark or midday shadows, nothing so ridiculously teenage and desperate

Nothing so childish

At a better pace, slower and more calculated

No chance of escape

Now self-employed

Concerned, but powerless

An empowered and informed member of society,

Pragmatism not idealism

Will not cry in public

Less chance of illness

Tires that grip in the wet, shot of baby strapped in backseat

A good memory

Still cries at a good film

Still kisses with saliva

No longer empty and frantic

Like a cat

Tied to a stick

That’s driven into

Frozen winter shit, the ability to laugh at weakness

Calm, fitter, healthier and more productive

A pig in a cage on antibiotics

 

Crec que és molt important recuperar aquest àlbum. Per tothom qui hagi experimentat les situacions modernes tan habituals que descriu, hi connectarà de seguida, tan musicalment com liricament; ja que és una experiència que, ara mateix, és universal. El que encara dóna més valor a l’àlbum, per mi, és que va ser produït en un moment on la tendència social i musical majoritària era la festa contínua i la despreocupació pel futur. Els anys 80 i 90 del segle XX és un lapse de temps de complet hedonisme social i una confiança total en l’economia i la tecnologia; i que Radiohead s’anticipés d’una manera tan lúcida als perills d’aquestes tendències socials, els fa encara … més … grans.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *