RE (VEURE) MÓN

Reading Time: 2 minutes

(RE)VEURE MÓN
J.N.Santaeulàlia

Fa poc que he tornat d’un viatge a Itàlia. He recorregut el mateix itinerari d’un viatge que vaig fer, l’any passat, tot sol, perla Ligúria,  la Toscana i la Umbria. L’única diferència és que, aquesta vegada, hi anava acompanyat. He revist moltes coses que
ja coneixia i n’he descobert alguna de nova. Em diu un amic: “Tornes als mateixos llocs? No t’agradaria més anar a destins que
no coneixes?”

Doncs no, amic meu. Deu ser que em faig vell, però ja no sóc un col·leccionista de noves destinacions ni un turista volàtil i
supersònic. Penso que viatjar és molt més que estrenar o descobrir un paisatge. Ara mateix, en la meva escala de preferències, les
ganes de retornar als indrets d’on guardo un bon record, on he estat bé, excedeixen la curiositat que em desperten altres ciutats i
països on mai no he posat els peus ni els ulls. D’altra banda, m’agrada degustar a poc a poc els llocs, assaborir-los i digerir-los amb calma. Si no me’ls acabo i crec que s’ho val, hi torno. Costa tant, acabar-se una sola ciutat! No podem dir que coneixem Praga, Xangai o Sant Petersburg si només hi hem passat un parell de dies. Per conèixer un lloc, cal anar-hi i tornar-hi, passar-hi dies, trepitjar-se’l bé, parlar amb la gent que l’habita… Però, és clar, el temps és un or escàs, i per això la majoria es decanta per la desenfrenada promiscuïutat turística low-cost, qui sap si amb la secreta aspiració de poder dir als amics, en relació a qualsevol
topant del planeta: “Ja hi estat, jo! Mira: m’hi vaig fer aquest
selfie.”

Doncs bé: jo sóc un humil revisitador. Quan m’ho puc permetre, prefereixo dirigir els meus passos cap als llocs que ja em són familiars: tornaria a Tòquio (i a qualsevol lloc del Japó) sense pensar-m’ho dos cops; em perdria de bona gana pels infinits carrers de Londres; passejaria pel pont de Brooklyn en direcció a Manhattan quan el cel s’apaga i s’encenen els gratacels; contemplaria el paisatge de tardor, esquitxat de grocs, vermells i carbasses, de la Massachussets rural; pelegrinaria pels museus, les catedrals i els restaurants populars d’Itàlia; em perdria (en temporada baixa) per les fabuloses cales solitàries de Menorca. O tornaria a pujar en un tren a Beijing i travessaria les grans estepes de Mongòlia i els boscos de la frontera amb Rússia fins a baixar, 48 hores després de l’inici del trajecte, a la fantasmagòrica ciutat
Irkusk, prop del llac Baikal. Em temo, per tant, atès que ja m’acosto als 65, que els llocs que no conec hauran d’esperar a sentir el pes del meu cos. Fins més tard, somiats Hawai, Namíbia, Egipte, Nepal, Cuba, Turquia, Califòrnia i Canadà! Ho deixarem per a una altra vida, d’acord?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *