El cigne negre del metà

Reading Time: 3 minutes

 

 

L’Àrtic és un element geològic vital pel funcionament de tot el sistema climàtic de la Terra. És una gran massa de gel que té efectes molt importants: té un rol en la creació de corrents marítimes, amb la seva superfície brillant reflecteix molts rajos solars altre cop cap a l’espai, i ajuda a mantenir el clima de la Terra estable.

 

Com sabem tots, però, amb l’augment de temperatures, l’Àrtic s’està començant a reduir i als pols, l’augment de temperatura és encara més gran que en d’altres zones del planeta. Si no fossin prou tots els esdeveniments que desencadenarà (augment del nivell del mar, fauna en perill d’extinció, augment de la temperatura per la reducció de l’efecte de reflexió…), molts investigadors d’arreu del món creuen que encara hi ha una altre risc potencial que no s’ha tingut gaire en compte.

 

Aquest risc és el metà. Els casquets de l’Àrtic estan formats de terra congelada, o permagel, que emmagatzema sota seu grans quantitats d’aquest gas d’efecte hivernacle. Amb el desglaçament i l’escalfament global, el glaç que cobreix el permagel es fon i el deixa al descobert; aquest, amb l’incidència solar que rep, comença també a fondre’s i a alliberar el metà que guarda. Aquestes emissions de metà tenen un efecte de retroalimentació del procés ja que escalfen encara més la zona de l’Àrtic.

El metà és un gas, de fet, molt comú en la nostra vida quotidiana. És el que coneixem com a “gas ciutat”, per exemple, i utilitzem als nostres fogons. Tot i ser més volàtil que el CO2, els seus efectes són majors, i pot causar un escalfament molt més intens. Aquest alliberament de metà podria ser de grans proporcions: l’Àrtic conté 1400 gigatones de gasos d’efecte hivernacle (entre el metà, el CO2 i d’altres). El principal debat que està portant molta polèmica als científics és quina quantitat d’aquest metà té possibilitat d’emetre’s i en quina velocitat. Hi ha un front de científics com Carolyn Ruppse de la US Geological Survey o Ed Dlugokencky de National Oceanic and Atmospheric Administration’s (NOAA) que asseguren que el risc potencial de l’emissió d’aquest metà és molt baix, ja que la capa de permagel és prou densa per evitar que se n’escapin grans quantitats. Aquesta és l’opinió que també comparteix l’IPCC (Panell Intergovernamental d’Experts en Canvi Climàtic), l’institució més important sobre el canvi climàtic.

 

En canvi, tant els científics especialistes a la Plataforma Continental Siberiana com els experts de lnternational Arctic Research Center/University of Alaska/Fairbanks, a partir d’un extens treball de camp i observacions en diverses zones, han ressaltat la possibilitat que una quantitat important d’aquest metà trobi vies i esquerdes que estan sorgint al permagel i s’expulsi a l’atmosfera. Estem parlant de quantitats immenses de metà comparades amb la concentració que en tenim a l’atmosfera (50 gigatones enfront a 5,5 actualment a l’atmosfera). Si aquest esdeveniment fos real, els seus efectes, com ressalta l’estudi, serien catastròfics.

 

Si es materialitzés l’escenari més negatiu, estaríem davant d’un clar exemple de “succés de cigne negre”, black swan event en anglès. Aquesta és una metàfora, emprada pel matemàtic Nassim Taleb, per anomenar aquesta mena de successos. Els successos de cigne negre són altament improbables, fins al punt de no poder ser comptabilitzables per l’estudi de probabilitats, però el seu impacte és molt gran. Són esdeveniments que passen molt poc sovint però els seus efectes s’extenen per segles. Serien successos de cigne negre, per exemple, l’Internet, l’ordinador personal, la 1ª Guerra Mundial, els atacs de l’11S. Som psicològicament cecs a aquesta mena de successos perquè no tenen precedents, i per tant no els tenim en compte, però tenen un impacte molt major que la majoria de successos regulars que sí que podem preveure.

 

Ningú preveu que amb l’escalfament global que estem generant, podem desencadenar un succés com el brusc alliberament de grans quantitats de gas metà que produirien un catastròfic escalfament sobtat, amb efecte de retroalimentació. Aquesta possibilitat no entra en cap dels plans de cap govern ni de l’IPCC; tothom parla de l’escalfament global derivat de la contaminació generada pels humans. No podem viure tenint presents aquesta mena d’esdeveniments però, al contrari, són aquests els que tenen un rol proominent en la història. Si tenim present la naturalitat dels successos de cigne negre, més enllà del debat científic probabilístic de si podria passar: hauríem de prevenir-ho. Per exemple, recalculant els límits de CO2 que podem emetre tenint en compte que no ens podem permetre desastabilitzar més l’Àrtic (encara que, després, es provi el contrari). Perquè, els cignes negres, tot i que són altament improbables, tenen conseqüències de-vas-ta-do-res.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *